El darrer cap de setmana de la més estranya i curta campanya electoral de la història ens ha deparat una dosi de bilis, tensió i d’emocions fortes a l’Hospitalet. Un mítin de la gent d’Abascal, Garriga i cia a la plaça Espanyola ha aplegat com a molt uns dues-cents seguidors, la major part amb cap relació amb el barri ni la ciutat. Nois molt joves de les “juventudes”, amb les seves armilles de marca pija, barrejats amb “perifèrics” de la perifèria, tots amb la bandereta a la mà i un posat de víctimes estudiat prèviament.

“No tenemos miedo”, es podia llegir en una pancarta que duien un grapat de nanos que no passaven dels 20 anys, mentre dues i tres barreres de BRIMO impedien l’accés a la plaça de les veïnes i veïns de la Torrassa i dels barris veïns. I, de pas, assetjaven a la premsa sospitosa de col·laborar amb mitjans no afins al règim. Enmig de les protestes d’alguns veïns i veïnes que es trobaven a la plaça, que confesaven als periodistes que “no desitjaven un altre franquisme perquè ja en tenien prou amb el que ja havien patit”, arribava la comitiva fortament protegida i començava el xou. “¡Buenas tardes, l’Hospitalet!”.

La resta ja és prou coneguda i no cal reproduïr-la, que ja tenen els seus mitjans on fan propaganda del seu discurs xenòfob i masclista, entre moltes d’altres coses. Han vingut a “recuperar Cataluña” quan encara no han marxat els que van travessar l’Ebre –no sense haver de superar una heroïca resistència–, vuitanta anys abans. I marxen amb la cua entre les cames, protegits per la policia que paguem totes i emparats per molts mitjans públics que també paguem entre totes.

Però, i els “antifas”, han vingut al final? I tant, un centenar com a mínim, gent normal com tu i jo que només vol que no tornin els temps foscos del No-Do, les prohibicions i les persecucions de l’oposició al règim. I diumenge a veure què passa..