Text: Franco Casanga, veí de l’Hospitalet

Fotos: L’Hora Rebel / No Més Blocs / AltreLHPossible

Enmig de la segona onada per COVID-19, fa unes setmanes vam rebre una gran notícia per a aquelles que vivim al municipi de l’Hospitalet de Llobregat: el TSJC va declarar el pla urbanístic PDU-Gran Via “nul de ple dret”. Com és ben sabut, es tractava d’un ‘pelotazo‘ especulatiu en tota regla, fet a mida per a constructores i cadenes hoteleres, dissenyat i planificat d’esquenes a la ciutadania.

No obstant això, encara que aquesta sentència hagi estat a favor de les demandes dels grups polítics i dels moviments socials que s’hi oposaven, no ens hauria de fer baixar la guàrdia, sinó que per contra, hauria de motivar en el teixit combatiu de la ciutat un impuls renovat per recuperar més espais per al gaudi col·lectiu i fer retrocedir els plans especulatius del govern local. Però per on començar?

On som?
La situació socioambiental de l’Hospitalet ens situa en una de les posicions més desfavorables de tot Catalunya pel que fa a zones verdes: no arribem als 5m2/hab quan la recomanació de l’OMS és de 15m2/hab; pel que fa als equipaments municipals, també estem entre les ciutats amb menys metres quadrats d’equipaments per habitant (dades obertes de la Generalitat), malgrat que no es deixen de construir promocions immobiliàries per tot arreu; en quant al patrimoni històric i natural de la ciutat, aquest ha estat objecte de degradació i deixadessa institucional durant dècades, tal com han denunciat múltiples associacions i plataformes ciutadanes.

Aquestes tres problemàtiques estan estretament relacionades amb un model de ciutat que el govern del PSC ha executat a través de l’ADU (Agència de Desenvolupament Urbà), el centre d’operació de l’especulació immobiliària que ha dissenyat gran part de la transformació urbana de l’Hospitalet. Un model de ciutat que ha entès el desenvolupament urbà com una operació d’extracció d’ingressos i no com un model de benestar per a la seva població.

Una de les conseqüències d’aquest model és l’augment de la segregació urbana, una esquerda cada vegada més gran entre els barris amb ingressos més baixos i els de rendes més altes, un fenomen que en el context de la pandèmia ha tornat a demostrar que les desigualtats espacials també signifiquen desigualtats en salut.

Cap a on anem?
La nostra ciutat es caracteritza per una elevada fragmentació associativa, reflectint dècades de clientelisme i transformacions sociodemogràfiques que han dificultat la construcció d’alternatives al model de ciutat del PSC. Des dels moviments socials sempre diem que l’Hospitalet no és Barcelona, i és cert, no tenim el capital militant de Barna ni els seus recursos públics: organitzar ens costa 2 o 3 vegades més, la precarietat i la manca de temps fa que es bolquin molts esforços per obtenir resultats incerts.

Això ha provocat que, moltes vegades, les reivindicacions vagin cadascuna pel seu compte, amb diferents tempos i estratègies, o bé se centrin improvitzadament en una demanda específica, sense tenir massa idea de com continuar un cop passada l’efervescència del combat.

No és fàcil en els temps que corren, però ja és hora de parlar de (re)establir aliances àmplies per a una ofensiva popular, deixar de banda els prejudicis, discutir i començar a planificar estratègies col·lectives per reapropiar-nos d’espais que, d’una altre manera, el govern del PSC se’ls regalarà al capital.

Estan tan llunyanes les reivindicacions de Can Trinxet Viu, No Més Blocs, L’Hospitalet Verd, Stop Massificació LH, Patrimoni LH o L’Astilla, entre altres col·lectius? Com, més enllà de les sigles i els noms, aquestes reivindicacions podrien convergir en una agenda social urbana per a l’Hospitalet?

Establir una ruta, un mapa, que sigui fruit del treball col·lectiu i que sigui una prefiguració de la ciutat que volem. Moltes associacions, entitats socials i organitzacions polítiques donen suport a aquestes demandes, i moltes més s’uniran si comencem a avançar amb petites victòries.

No n’hi ha prou amb criticar com de malament ho fa el govern des de les nostres trinxeres particulars, és necessari però insuficient; necessitem una acció col·lectiva capaç de fer propostes visibles per a una ciutat millor. Hem de crear un avanç estratègic, no de màxims sinó d’imprescindibles, guanyar espais que impulsen noves iniciatives, nous projectes, capaços d’incorporar els propis barris. De vegades no és tant que falti força col·lectiva (gairebé sempre dispersa), sinó una estratègia que vertebri aquesta força col·lectiva cap a objectius concrets.